Ella, la meva germana,
la que estimo per sobre totes les coses,
la que mai deixaré per res del món.
No són moments fàcils en els que tot és amor.
Són tants plats sense menjar,
tants plors sense consol,
tantes discussions sense entendre’ns,
que ja no ho puc aguantar.
Quantes vegades li hauré dit,
la ment la controla sense sentit,
veu coses que no són,
com explicar-li aquest nou món.
Aquell vidre en el que es mira,
aquell rèflex que creu que es veu,
la figura que obsessivament s’observa,
es mira i es mou.
Es tard, ja es fosc,
però ella segueix allà, preocupada,
es mira i es mira,
què pensarà? penso jo.
Una llàgrima rellisca sobre la meva cara,
de qui poc no la veure,
de qui poc estarà ingressada,
quina tristor, quin dolor,
ai la meva estimada germana.
Raquel
Marina Sampayo Cortés
